Optimisme

Optimisme extrem. No sé si és normal això però estic contenta de pensar que
1) Per segon cop a la meva vida algú m'ha "triat" d'entre tot un grup de gent. Era un trauma que tenia perquè mai m'havia passat però ja em va passar un cop i aquest cop també em sento així, super especial perque entre tots i totes ell em preferia a mi més q a ningú i em sento important. Bé, tot i q al final hagi triat un altre mooooc.
2) Per primer cop a la meva vida m'ha fet cas un home...bueno home...diguem-ne especímen del gènere masculí. En sèrio que fins ara, que jo sapigués, no li havia agradat mai a CAP home. No sé, em començava a preocupar...

Ui, i ara parlant amb una amiga q ens va veure i diu q va notar algo, q va notar q ell em mirava d'una manera especial. Que maco. I és una amiga molt intuitiva i q no diu les coses per dir. Que tonta jo de pensar que ell no sentia res per mi quan sí que ho sentia...aiiiiiix!! Massa carbasses a la vida i després una no s'entera de res...si ho arribo a saber ATACO!!

Pausa

Molt bé, pausarem la història fins a nova ordre.
Està clar q ara només té ulls per al seu enamorat i jo no hi pinto res. Doncs au.
La part positiva (la dura vida de l'optimista) és pensar que quan abans em feia tant cas era realment que em tirava els trastos, que bonic, no?
Puc gaudir del meu ja passat semi-ligue i aplicar tot el q he "aconseguit" a la propera presa...aviat arribarà.
Aix, si no m'ho prenc així...n'hi ha per pegar-se un tir...
En fi, pel pont me'n vaig a escampar la boira i q sigui el q déu vulgui.

Contrista

No no, no cal que la busqueu al diccionari que no existeix aquesta paraula però és l'ambivalència d'estar contenta i trista alhora.
Contenta perquè no sigui una història més de les meves en què l'altre no em fa ni cas i no li interesso gens ni mica.
Trista perquè s'ha acabat abans de començar i em sento com si haguessim tallat i  m'hagués deixat... :-(
Ell tan content amb el cara-ñú aquell...i ara què li haig de dir quan em parla d'ell?? :S He d'estar contenta se suposa?? Veeeecs
I aquí ve l'altra ambivalència del dia...Respecto la seva relació actual?? O segueixo a lo meu?? És que per una banda penso: fes lo segon i que sigui el que sigui però per l'altra em sento malament per lagarta i perquè en el fons, l'ha triat a l'altre i en realitat, és més lògic: de la seva edat, del seu poble, estan sempre junts doncs què vols, tb...seria més putada estar amb mi q no ens podriem ni veure...
Això em fa estar rara amb ell i com distant però penso q ell tb ho està perquè també s'ha de sentir raro d'alguna manera, no?
No sé, vull q ja hagi "passat el temps" i veure aviam què ha passat...snif.

Rara

No sé, la teoria d'esperar i deixar passar el temps aviam què passa és molt maca però la pràctica és molt difícil. Després d'haver estat parlant de tot el que sentia, ara em sento buida de no poder-ne parlar. Bé, puc però no vull perquè ara ja no té sentit.
Miro una foto que tenim d'EL MOMENT. Quan ens vam partir un "San Francisco" i uf, vull tornar a aquell moment i vull que passi el q tots dos voliem q passés aquell dia!! Cada cop que ho penso...no pensava que ell volgués res, és q ara se'm va transformant la visió de tot el q ha passat perquè hi afegeixo l'element q ell tb volia. Jo no hi estic acostumada a això...
I ara, per deixar passar el temps es necessita temps i estic impacient i capritxosa perquè vull el q és meu.
Però clar, em poso al seu lloc i tb entenc q ara està bé amb l'altre i ha de viure això.
Ara els del grup han quedat per aquest diumenge i jo no puc anar perquè sóc fora, quina ràbia. I ell diu q si jo no vaig, tampoc va...q mono, no??
Estic rara.

Tard

Ahir vam tornar a parlar, ell tenia ganes de seguir parlant "del tema" tot i que deia que no perquè estava amb l'altre.
No sé, diu que ara és massa tard i que tan de bo haguessim parlat abans i potser té raó i no haguessim callat. Li vaig preguntar quan havia callat ell i em va dir que el dia del teatre, el q van venir a barcelona i jo li vaig deixar llegir AQUEST post sobre ell i diu que li va agradar molt, que s'havia emocionat i tot.
Però que és massa tard.
Jo també ho penso perquè no tinc ganes de que hi hagi algú altre pel mig UN ALTRE COP, ja ho he viscut massa sovint això. I li vaig dir que deixessim el tema i que només en tornariem a parlar si ell volia. Jo vull seguir com fins ara, sense parlar explicitament d'amor. Només visquent-ho.
Estic contenta i trista alhora. Contenta perquè sé que hi havia algo, que jo li agradava una mica i que hi va haver moments que em va desitjar i que el joc era mutuu. I trista perquè és massa tard i potser mai arribarà a ser real aquest sentiment que hem sentit mutuament però hem callat.
Tinc moltes ganes de veure'l però no podré fins d'aquí molt...

Shock

Ahir a la nit vaig escriure això. Encara no sé si estava desperta o adormirda...jutjeu-ho vosaltres/vosaltresses mateixos/es:

Surrealisme


…extrem.

M’he posat a parlar avui amb el Nenet i m’ha dit que si el noi aquest no li hagués fet proposicions s’hauria liat amb mi. Mare meva i ho deia en sèrio!! Total que ens hem posat a parlar i a confessar-ho TOT. I diu que sí que sí, que si li hagués dit abans que ell m’hauria dit que sí, toma ya.

I després de dir tot això i jo dir-li q em vaig posar trista quan em va dir lo del noi aquest perquè…ai, m’estic atabalant…bé total que li he dit que m’agradava però que estava confosa i diu que no ho sabia!

O sigui, perquè ho entengueu: que m’ha dit tot això de que si ho deixava amb l’altre nenet aquest es liaria amb mi sense saber ni sospitar, diguessim, que ell m’agradava a mi.

És molt fort.

Molt surrealista.

No m’ho puc creure…però és cert. Ni q mai passi res, ja ha sigut molt especial, estic molt contenta.

Li he dit que…ai, ja no me’n recordo què anava a dir…estic ben atabalada. De fet li estic dient tot però el que menys em puc creure és que hagi començat ell sobretot tenint en compte que s’ha liat amb un altre. Molt molt fort…

Estic en estat de shock.

Pes

Sí sí, em sento com alliberada perquè en el fons ara penso que no "m'ha" d'agradar i simplement vull q siguem amics i una mica especials i prou. És com si, no ben bé com jo ho hauria triat però tot s'hagués posat al seu lloc i ara tot encaixi.
Ara no paro de veure gent que em fa tilín.
D'aquí poc m'enamoraré, val?

Relax

Incomprensiblement avui estic molt contenta i tranquil.la. És aquella sensació quan et diuen que no (bueno, t'ho diuen implícitament) de treure't un pes de sobre i ja saber el que hi ha i amb què pots comptar.
Estic contenta, tranquil.la. Mare meva, què diria freud de mi?
I així em dedico un altre cop a ADORAR  a la meva profe de dansa i veïna. A punt de fer-ne 46 (ella) i comprovo que com a mínim fins a aquesta edat encara es pot estar MOLT BONA.

L'altre

Sempre apareix algú altre quan jo estic pensant en algú. Arribaré a pensar que tinc poders.
Si vols lligar només has de fer una cosa: agradar-me a mi  i lligaràs en el termini màxim d'un mes!!
El Nenet, després de que li obrís el xat i em digués que m'estava esperant...q mono...m'explica que hi ha un que li ha dit que ell li agrada i q ell (el Nenet) no sap què sent perquè s'ha liat amb algun tio però diu q així més sèrio...no sap...
B, total, q (ho veieu, no?) acabarà amb aquest i jo ja m'estic buscant algú altre com sempre. Allò que deiem.
Tinc una vida buclada que es repeteix i es repeteix.
I em posa cada cop més trista.
Tothom es pensa q tinc possibilitats perquè jo em prenc les coses així...però és mentida, mai en tinc!! I és que estic tan summament cansada...no puc més...no sé què he de fer....
Sort que no puc anar al poble en els tres propers caps de setmana...aviam si me'l trec una mica del cap.
Però per què sempre ha de ser tan dramàtic i, sobretot: per què sempre ha d'haver-hi una tercera persona que em pren el lloc?? No m'estranya que em torni cada cop més gelosa...
Podria no passar res però simplement que no se n'anessin amb un/a altre?? Si més no de seguida??
Uf

Embolic

A vegades no sé de què estic parlant amb la gent...
O sigui, parlo i parlo però com d'un tema ocult i penso: sabem de què estem parlant? Les dues parts pensem que estem parlant del mateix? O cadascú parla d'una cosa diferent i aplica el q diu l'altre al que li interessa??
I després penso: ara per què diem això si no hem parlat d'aquest tema?
M'explico amb exemples, com sempre:
- Una vegada hi havia una dona que m'encantava (segurament ja he parlat d'ella algun cop...). Era la típica que al.lucina de que t'agradin les dones i no para de parlar-te del tema per al final dir-te que a ella no li agraden pas, eh??? Bé, doncs va trobar un nòvio. Jo no vaig parlar amb ella d'ell tot i que, com és evident, li tenia una mania que no podia amb ell...of course. I un dia em va dir "ah, fas anys aquest dia? Em sembla que "ell" també..." i jo li vaig contestar "ves-te'n a la merda" i ella em va contestar amb cara de pena "ho sento...". I jo penso...si no hem parlat ni de que tu m'agrades ni de que odio al teu nòvio, per què tenim aquesta conversa????? M'explic?
- Un altre exemple és el Nenet, esclar. Ahir no sé de què parlavem. No sé si m'intentava posar gelosa dient-me que es volia liar amb un altre del "grup" tot i q ja haviem parlat d'ell i m'havia dit q no li agradava gens. I després em va dir "és broma, com vols? Ja en vam parlar ahir". I després em deia que (ell mateix, diguessim) tontejava, però no sé si es referia al noi aquest o a algú altre o a mi...tot i q no crec perquè clar, es mi vida. Li vaig dir aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!! i em va dir ai per què has dit això?? I no parava d'insistir...i jo no li volia dir que era perquè no em provoqués...però no ho vaig fer i res, vam estar allà com TONTEJANT i clar...després no sé de què parlem...si de nosaltres o si no. Buf

Avui he continuat amb la meva teràpia de "SÁCALO TODO!!". Perquè li he dit q aviam quan tornavem a anar d'excursió, q ara tenia com un mono (q és vera) però q no sabia quan podria. I m'ha dit q aviam si coincidiem tots. I jo m'he quedat plosh...però he pensat una estoneta curta i li he dit q tampoc calia perquè jo ja estava bé amb ell. M'he quedat tan descansada de dir-li... M'ha dit q sí, q estavem b però q amb el grup tb ens ho passavem b i jo li he dit q podriem fer una de cada i m'ha dit que sí que sí.
Sense saber ben bé de què parlem ni si sabem de què estem parlant...me'n vaig a dormir, aviam si entenc alguna cosa...

5x1

1) Conversa amb una amiga que em relaxa de la por màxima i em fa veure coses com per exemple, que potser la que no volia anar a soles amb ell era jo (per por) i coses que ja sé com ara que no he de pensar ara dirà...ara farà...quan ho faci, en tot cas, ja me'n preocuparé.
2) Decideixo trucar-lo com si res (si és que no ha passat res!) i li dic que només som dos al final. Ell, tan natural, net, transparent i pur com és (i com m'encanta que sigui) em diu que aviam si no sabrem què dir-nos si només som dos!! Jo tot un dia menjant-me el tarro i ell ho sintetitza en aquesta frase tan simple i que es contesta amb un "no home, no!". I de què parlarem? -diu- de la vida -es contesta a si mateix-. Em truca més tard perquè estava treballant i diu "així què, quedem o no?" i jo li dic "sí" i diu "ah vale" com si res, tan tranquil.lament i feliçment.
3) Anem d'excursió tots dos més feliços que uns gínjols. I tant que sabem què dir-nos, no callem ni un moment. Si ens passem la vida parlant pel xat i sabem què dir-nos, reconxo...
És molt tendre, em sento tan bé, tan tranquil.la, m'agraden tant els nostres temes de conversa i tot és tan fluïd i fàcil i bonic...Llàstima que el truquen que té una reunió i hem de tornar de seguida. Però haviem arribat al lloc i estavem allà asseguts, mirant el paisatge, xerrant, rient...voldria estar sempre així..aix...
4) Ens acomiadem i com sempre, pregunta quan ens tornarem a veure: que si la setmana que ve pujo l'avisi. Com vol que no l'avisi si pujo per veure'l a ell?? M'agradaria fer-li un petó de comiat. Però no ens toquem. Boh.
5) Punt i apart. La Noia Balladora contraataca i ara només em parla pel xat per explicar-me les seves penes. Per dir-me que ha anat a viure fora i que està molt enyorada i que vol tornar. I em contiuo preguntant: i per què m'ho explica A MI?? Si tampoc som tan amigues, jo no li he explicat res íntim excepte el que sentia per ella...jejeje...M'agrada però em fa molta por perquè a la mínima ja em torno a penjar d'ella. De fet ja hi estic pensant i ja estic "esperant" que torni a xerrar amb mi. Jo no penso xerrar amb ella perquè ja em fa prou mal com per a sobre anar-lo a buscar però no puc negar que m'encanta...

Por

La cançó "por" dels pets...

A vegades em sento així, com diu la cançó. Com ara.
Perquè tots els meus amics a qui els hi he dit lo de l'excursió de dissabte no poden venir i ara tinc POR que a ell li faci pal anar-hi amb mi sola. Aquella sensació de sempre de no ser "prou". Que em digui que no, que per ser només dos, passa. O pitjor: que em digui que no per alguna altra raó (perquè ha de fer alguna cosa o el q sigui) i jo em quedi amb la sensació primera, q és que no perquè li fa pal anar-hi amb mi sola. Perquè jo només no sóc prou per omplir a ningú...això es el q em diu la veu interior derrotista i autoodiadora. M'intento animar i pensar que bah, que no m'ho dirà ni tan sols ho pensarà. Però la meva part derrotista és molt intuitiva i sovint té raó, per desgràcia per a la meva part optimista.
I tinc por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat. Que s'hagi trencat l'encanteri i ja no sigui especial per a ell i tot torni a ser normal i jo torni a ser "del montón". I tornar-me a sentir tan sola dins del montón per contradictori que sembli.
Por de callar desant les paraules a qualsevol calaix per no deprimir-te o fer-te badallar.
I, com sempre, molta por de ser pesada i de que es cansin de mi. :(

Noves

Uf, ahir vam estar parlant fins les mil, parlant de coses íntimes i sentimentals i és que m'encanta.
Al final, es va desconnectar i ja era molt tard i jo tb vaig plegar i avui m'ha dit que el perdonés q se li va apagar el router (o li van apagar, no sé...). Em fa molta emoció q sigui tan atent, he estat a punt d plorar i tot jejeje perquè no sé, una s'acostuma a q la tractin malament...quina merda, no?
Hem quedat dissabte per anar d'excursió.
De fet se'm va acudir dir-li d'anar-hi però pensava va...no siguis radical. Però avui parlant amb la meva germana m'ha dit q si aniria aquest cap de setmana al poble i li he dit q havia pensat això: anar d'excursió i llavors clar, li he proposat al nenet i ha estat encantat.
Mare de déu, no sé com acabaré. B sí, com sempre: q tal dia farà un any.
Però ara em fa ilu aquesta excursió. I demà ja és dijous, yuhu!

Preconcepte

I és que vaig amb les idees preconcebudes i després estic moooooooolt equivocada.
He de fer un reset, hauré de DESAPRENDRE també moltes coses.
El meu Nenet em serveix de teràpia i de conillet d'indies, pobrissó, tan mono...
Ahir li vaig dir que els dies que no havia parlat amb ell estava de mal humor i que quan vaig parlar amb ell em va tornar el bon humor.
I res, ell vinga a dir-me lo maca que sóc. Si és que no li dic per ser maca, li dic perquè és veritat. Però vaja, ja està.
I avui ha sigut el dia de qui no plora no mama perquè li he dit q si havia trobat un mocador de coll que havia perdut (en realitat no el vaig buscar amb massa energia perquè volia que el tingués ell...com sóc, no? Però ja me'l tornarà jejeje) i m'ha dit que sí que l'havia trobat i q el tenia. I no m'ha dit res més i li he dit alguna coseta més i em contestava en plan monosíl.labs.
I res, li he dit bona nit i que anava a dormir ja que no m'explicava res...he pensat "expressa els teus sentiments, dona" perquè últimament sembla que no ho faig massa, que hi tinc com por.
I m'ha contestat que el perdonés, que estava fent un treball i que demà m'explicava el cel i més.
No us heu desmaiat en llegir-ho? Jo quasi.
Quantes "I" a principi de paràgraf, no?
Bé, però avui me'n vaig a dormir contenta perquè tinc un Nenet que és un sol i perquè he expressat els meus sentiments i ha sigut positiu i ha resultat.
Bona nit, apali.

Confusió

Dissabte vaig estar amb ell. Bé, i amb molta més gent, en una festa. La veritat és que va ser divertidíssim. En versió "cutre" però molt divertit.
Em passa allò que estic tan bé al seu costat que mai voldria parar d'estar-hi i després, estic trista. Com ara.
No sé ben bé per què...suposo que en el fons és perquè no pot ser mai tot. Ara que és tot com "perfecte" i fluid i maco i tendre i fàcil...resulta que ha d'haver-hi l'entrebanc de l'edat i de que això mai tindrà futur com a "història d'amor". O sigui d'amor sí però no de parella.
I quan no és un nap és una col. Ja sé que la perfecció no existeix però un cert equilibri no estaria de més tampoc. Alguna cosa d'anar fent, no sé.
Escolto Manel per sentir-me més acompanyada en la meva tristesa: em posen més trista però així tinc la sensació que ho "trec" tot.
El plaer indescriptible que és estar amb tu...
Però si és una persona amb qui em sento bé i resulta q ell tb se sent molt bé amb mi i tenim moltes ganes de fer coses junts i tot és com "genial" per què estic tan trista? Ho hauria de gaudir i ja està, no? Potser només tinc son o potser només és tardor (per fi...una miqueta...). Tinc com una ansietat de "quieroynopuedo" com la cançó aquella de I can get no satisfaction...com si mai arribés a estar contenta amb res. Contenta del tot i tranquil.la. Amb res potser no però amb res pel que fa a les relacions "especials". Sempre estic patint. No m'agradaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. No sé si prendre'm una til.la o anar a teràpia...uf.
Em va dir que la seva polsera em quedava bé...jejeje.

Dinàmica

El món al revés.
Ahir vaig parlar amb ell i li vaig dir que ja no em deia res i bueno, res, vam estar parlant normal com sempre i em va dir q em trobava a faltar i tal i tal, ell tan pilota com sempre, jeje.

I avui no m'ha obert el xat una vegada sinó dues i m'ha tornat a dir que em trobava a faltar  i que tenia moltes ganes de veure'm. Ah, i que no s'havia enterat que el cap de setmana passat li deia que aviam si feiem alguna cosa i/o quedavem...diu q vaig anar al poble i no el vaig avisar jajaja. Diós...

Total, que, malgrat que ja he assumit que no passarà res de res i estic com molt més tranquil.la amb aquest tema perquè en realitat, seria com a un marrón que passés, quina mandra, no?? 18 anys!! Quita, quita...

Però és divertit "tontejar" una mica. No puc evitar tenir converses com de doble sentit amb ell i parlar en aquest to jeje, ja és com un costum, una dinàmica...

Repetició

Heu sentit la teoria de la repetició?? Bé, no és que sigui una teoria en concret, simplement és una cosa que es diu…que un dia a la vida ens passa algo i llavors ens quedem com allà sense haver-ho resolt del tot i actuem com si encara estiguessim allà, en aquella situació. Crec que ens passa més sovint del que voldriem.


Jo crec que em passa. Crec que actuo sempre com si “l’altre” fos la meva primera nòvia. I actuo sempre com quan jo no podia parar de parlar-li perquè l’angoixa de separació em MATAVA i em sentia pesada i no podia fer-hi res i ella no m’ignorava però estava molt distant i freda i era el paradigma del que deia al post anterior: jo estava absolutament enganxada a ella amb LOCTITE i ella, com més m’enganxava jo més es desenganxava i més distància posava entre nosaltres (a part de la geogràfica que ja hi havia). No sé, penso que em va fer tant de mal aquella experiència que potser sí que realment no l’he superat, només hi he après a viure.

Per això m’angoixo tant amb els “amors”. No sé, no ho puc resistir.

Ahir vaig parlar amb el Nenet i tot i que no sigui exactament un “amor”, no sé, ara penso en ell i és amb qui tinc ganes de parlar cada dia. Bé, ara ja no perquè ja no em fa cas però em sento rebutjada i em sento, com sempre, que no he sigut prou com per omplir a l’altra persona, i que l’altra persona sempre tria alguna altra cosa o persona que no sóc jo.

Només un cop no m’he sentit gens així i va ser l’únic cop, jo crec que algú es va enamorar perdudament de mi. Llàstima que jo no, i mira que ho vaig intentar. No pot ser tan difícil coincidir…és desesperant.

Si algú s’hi entreté, pot comptar de quantes històres he parlat en aquest bloc en un any i picu o dos…ai, no sé quan fa que el vaig començar. Però és que totes són com la mateixa història.

Em faig pesada a mi mateixa!

Fi

Bé, tot en aquesta vida té un fina. però penso: sempre ha de ser tan aviat i abans de començar? Crec que el Nenet ja té el cap en una altra banda. No dic que no m'hagi fet un cert cas fins ara però ara crec que si li dic algo li estaré anant al darrera i em sento malament, no m'agrada i no em compensa.
I allò que deia: no em sorpren i deixa d'interessar-me.
Ja està, ja s'ha baixat el subidon de l'estiu i ara ja està. Suposo que és normal a la seva edat però a mi sempre em passa el mateix a totes les edats: tothom es cansa de mi abans que jo d'ells.
Bé, deu ser el meu destí.
Buscaré algú altre perquè durant un temps sembli que pugui anar bé fins que es cansi de mi i vagi a por otra cosa mariposa i jo busqui a algú altre i així anar fent fins que em mori, no sé, suposo que hi ha altres coses pitjors que et poden passar...