Revolució

L'altre dia vaig tenir un flaix. Una cosa que mai hauria pensat que pensaria/imaginaria/em vindria al cap.
Va ser divendres, després de l'intent de desallotjament dels mossos a la plaça catalunya quan em moria de ganes d'anar-hi i no podia perquè tenia un compromís (incís: defenso la revolució per tenir una millor vida i per tant, sempre passo la vida per davant de la revolució).
Vaig veure al facebook d'una meva ex, la primera a qui vaig deixar; algú de qui pràcticament no vull saber res (bé, que està bé i prou) de qui vaig acabar fins més amunt del monyo i amb qui vaig tenir molts dubtes sobre si m'agradava, si no, per què estava amb ella...i a vegades tinc remordiments com d'haver-me'n aprofitat tot i que en realitat és ella qui es va passar un ou amb mi. Però era jo la que sempre vaig estar dubtosa en la "relació" (de tot se'n diu relació, també...).
Bé, doncs vaig veure en el seu facebook aquell dia i altres dies anteriors que se n'hi anava, que estava com super motivada, super revolucionària. No sé, em va venir aquest flash de trobar-me-la allà i sentir com alguna cosa, com tenir ganes d'estar amb ella per un moment, per la revolució, perquè hi havia algo que ens unia en aquell moment. Vaig sentir això per primer cop en dos anys (el temps que fa que ho vam deixar).
Ella sempre deia que lo nostre no tenia futur perquè no teniem res en comú (aquesta negativitat era una de les coses per la qual la vaig deixar) i ara, per un instant, sentia que sí. En la "pel.lícula mental" que tots tenim...va...no ens enganyem...va passar ella per primer cop en moooooooooolt de temps.
No vol dir res perquè òbviament no tornarem ni res que s'hi assembli però no sé, va ser curiós i vaig pensar que realment el que importa de les persones és la ment, la vida que duen, la ideologia, l'actitud...aquestes coses que són les bàsiques i les que ens identifiquen...
Visca la revolució!

Tornant

Avui tornava de dansa (no cal que us digui en quin estat: suada i radiant) i quan entrava a casa pensava que bonic (que bonic, que bonic m'he dit) seria que ara hi hagués algú  i fes el sopar i li pogués dir: la classe d'avui ha sigut una passada!!
I no és que em senti sola perquè estar sola m'encanta i segurament si visqués amb algú algun dia el voldria matar.
He pensat que bonic seria si fos algú que fos la meva parella i amb qui  pogués compartir  aquestes coses, els meus sentiments i les coses "tontes" de cada dia i ella fes el mateix i també m'expliqués coses seves i fossim una família.
Segon post que va sobre aquest temita...

Veïna

Ah, és que no havia comentat que potser seré la seva veïna.

Home

Avui, la P. D. (profe de dansa... és que posaria el nom però passo) ha fet un comentari que  m'ha fet pensar en aquell moment una cosa que, de fet ja sé de sobres però clar, tampoc no hi estic pensant les 24 hores...m'ha fet pensar en que és hetero.
Per primer cop a la meva vida (i m'han agradat moltes dones heteros) m'han vingut ganes durant un moment de ser un home, d'encaixar dins del seu món en què li agraden els homes (el seu i el de tantíssima gent, esclar). En el fons ja sé que és una tonteria perquè encara que jo fos un home, ella ja en té un i tampoc no s'interessaria per mi a més, déu m'en guard de voler ser un home. Bé, no tinc res contra ells però senzillament no ho sóc ni ho vull ser.
Però aquell comentari que no era explícit però que m'ha fet pensar (a mi) que mai li agradarà una dona...no sé, m'ha produit una sensació molt estranya, m'he sentit com feia molt que no em sentia, com fora del món "normal". Només era una sensació, ja sé que raonadament no té fonament i al cap d'un minut ja se m'ha passat. Us imagineu que fos la seva veïna? Al final se'm passaria del tot i ja està, no?

Gent

Avui he vist molta gent a la Plaça Catalunya...bé, no és un bloc polític però és que estic tan indignada i ara encara més...grrrrrrrrrrr.
Bé, però no volia dir això, el que volia dir després d'haver vist molta gent junta. Moooooooooooolta gent. És que he tingut aquella sensació que feia temps que no tenia de: si qualsevol d'elles (bé, qualsevol no però algú) fos la meva parella ja m'estaria bé. No necessito que la meva parella sigui res de l'altre dijous, només que fos algú a qui jo estimés i m'estimés i creessim alguna cosa juntes i la visquessim...ja m'estaria bé.
No necessito que m'agradi tant i tant i caure de cul cada vegada que la vegi. Bé, no és que em vulgui conformar amb menys sinó que molta gent podria arribar a ser això per mi i ja cauria de cul quan la veiés un cop ens estimessim...m'enteneu?? Que no necessito que al principi sigui una cosa demolidora i un amor a primera vista ni res espatarrant ni espectacular. Anar fent...
(INDIGNEU-VOS!)

Època

A aquesta època de l'any sempre m'agafen ganes d'enviar a tothom a pastar fang i tothom em cau malament. I em cansen i tinc ganes d'anar-me'n a la muntanya jo sola. Per què? Tot m'atabala.
I no sé per què? Em plantejo si m'agrada la meva vida, si hi falta alguna cosa, si hi falta algú...
Em sento com el Sr. Warbucks de la peli d'Annie....que explica que es fa ric i al final pensa que "no importa tener tanto dinero si no tienes a nadie con quien compartirlo es lo mismo que si volviera a ser tan pobre como al principio" (què voleu, a la meva època no es doblaven les pel.lícules al català...).
No no, ara no se'm tireu a sobre, no és que sigui rica però sí que sento que la meva vida ho és molt, de rica i vull compartir-la!! Bé, ja ho faig amb els amics i la família...però tinc ganes de tenir la meva pròpia família. Penso en parella i en fills...I això em crea molts dubtes i qüestions.
El tema parella, ja sabeu que el porto fatal i el tema fills...ja us en parlaré al pròxim post perquè té tela.

Visió

I com canvien les coses segons la visió que en tinguis.
Ahir vaig anar a l'osteòpata...i mira...de fer massatges ja en sap, ja...però no podria estar calladet?? Té una visió tan negra de tot que penso: POR QUÉ NO NOS EJECUTAIS Y YA ACABAMOS CON ESTO??? Vaig sortir deprimida en plan: sóc deforme i sempre ho seré i no hi ha res a fer.

En canvi avui he anat amb la meva Adorada i és tan positiva, sempre et diu que millores i et destaca lo bo (tot i que si t'ha de fotre bronca i dir-te que ho fas fatal t'ho diu també) i surts d'allà pensant: sóc la millor i puc arribar allà on vulgui i menjar-me el món.

Obviament, em quedo amb la segona opció.

M'agradria?

Veient avui a l'Adorada Profe de dansa he reflexionat sobre el tema següent: m'agradaria realment estar amb algú que m'agradés TANT?? Que em produís aquestes ganes infinites de mirar-la i contemplar-la fins a morir? No seria massa dolorós? És realment possible? O aquest estat d'embadaliment extrem condueix invariablement al fracàs? Realment pot ser correspost? Que tu et sentis així per algú i aquest algú es senti AIXÍ per tu?? Sé que aquest estat no duraria per sempre però...em moro de ganes i de por de sentir això i d'estar amb algú que m'ho faci sentir. Vull i temo extremament enamorar-me. Ho vull però ho temo i ho vull però ho temo i ho vull però ho temo i ho supervull i alhora estic cagada...
L'haurieu de veure, és la pera. Em cau la bava i em peto de riure amb ella. En alguns moments penso que voldria tocar-la només una vegada. Tocar-la, ja m'enteneu...tampoc em refereixo a fotre-li mà però...no sé, fer-li un petó, un de sol. Un petó com el final de polseres vermelles. I concentrar en aquell sol moment tot el que em provoca. Con lo que me provocas yo me conformo....

Contactes

Fa mil anys que tinc penjat un perfil en una pàgina de contactes i mira si es movia poc que la meva frase de presentació era "hi ha algú a l'altra banda??" i ara de cop, en 2 dies, m'han escrit 2 persones!! Toma ya.
Ja hi tinc posada una foto de la meva cara on es veu PERFECTAMENT perquè després no em puguin dir allò de "ah sí, ets molt simpàtica".
Al tercer missatge una ja m'ha convidat al seu aniversari. Allò que deia: calmaaaaaaaa!!! Li he dit que millor fem un cafè o alguna cosa així...de moment...no?

Passat

A vegades m'envaeix la pena d'enamorar-me del passat, d'algú que no ha existit mai en el mateix temps que jo. D'algú que en realitat mai podria haver conegut perquè, com l'he "conegut" ja no existeix i ara és un avi o, en altres ocasions, potser ja havia mort abans que jo nasqués.
És una mena de pena inconsolable perquè no té cap mena de remei de no ser que ens trobem al més enllà en una mena de món on es poden acomplir tots els desitjos.
Us deixo amb ell, l'ell del passat que em va robar el cor quan tenia 16 anys (jo) i ara un altre cop.

Ted Neeley

No i sí

No m'agrada quan et prens les coses amb calma i vols anar a poc a poc i llavors ve algú i flas!! Et passa al davant a una velocitat vertiginosa. Però m'és igual, jo seguiré anant al meu pas.
Sí m'agrada quan les classes de dansa s'allarguen i s'allarguen perquè no podem deixar de ballar ni volem. Seguiria fins a l'infinit anar i tornar. I encara no em surt bé la coreo...Us penjaré la cançó un altre dia perquè jo i les meves contractures ens n'anem a dormir. Auch. Mentre faig dansa no em fan mal :)

Passat

Em desfaig de tendresa quan veig fotos de petita d'algú que m'ha agradat moltíssim. Tinc una sensació molt intensa de connexió amb aquella persona en tota l'extensió de la seva vida en el temps. Em fa pena no haver estat sempre amb ella i no haver-la conegut quan era així de petita vestida de princesa amb cara de "pinta" i la mateixa cara que ara però en versió infantil. Em fa ràbia que sigui una persona que se m'escapi perquè m'encanta però a qui no puc accedir perquè senzillament sempre està fent cinquanta mil coses alhora i jo no puc anar tan ràpid, jo necessito temps, calma i serenor.
És algú amb qui vam connectar molt. Encara no m'he llegit el món groc però pel que m'ha explicat una amiga que sí que ho ha fet, penso que vam ser grogues perquè la nostra vida va canviar quan ens vam conèixer. Va canviar molt i m'encantaria parlar-ne amb ella per aviam com ho va viure o si se'n va adonar o senzillament explicar-li com ho vaig viure jo i el que crec d'aquell moment i d'ella i de mi. I dir-li que em fa pena que el temps vagi passant i que amb els anys mai acabi de ser veritat allò de "hem de quedar", perquè mai quedem perquè simplement tot el seu temps ja està ple d'altres coses i jo no hi cabo i tampoc tinc ganes de pidolar una mica de la seva atenció o del seu temps.
Em fa pena com ha anat tot malgrat que en alguns moments tinc la sensació que no s'ha acabat. Que simplement encara no ha arribat el noste moment. I no em refereixo a una història d'amor perquè jo sí que és el que volia però no sé què volia ella; em refereixo només a una història nostra, entre ella i jo tal com som, com sigui i quan sigui...no sé...